Que hagi decaigut la moratòria de desnonaments que protegia prop de 70.000 famílies a tot l’Estat no és un accident: és el resultat directe del càlcul polític d’aquelles forces que han prioritzat les seves estratègies parlamentàries per damunt de la vida i dels drets de milers de famílies.
A partir d’avui, desenes de milers de llars vulnerables tornen a quedar exposades als desnonaments, als talls de subministraments bàsics i a situacions d’exclusió social severa. En un Estat amb una crisi d’habitatge cronificada, preus inassumibles i un parc públic d’habitatge clarament insuficient, deixar caure l’escut social és una decisió greu i profundament irresponsable.
Encara que sigui des de l’oposició, permetre i ser responsables directes que es reprenguin milers de desnonaments sense alternativa habitacional, que es reactivin els talls de llum, aigua i gas, que quedin desemparades famílies amb menors, persones grans i persones amb malalties o dependències, no és governar: és abandonar la població més vulnerable mentre es continuen protegint els interessos dels bancs, dels fons d’inversió, dels rendistes especuladors i els privilegis d’uns pocs.
Per això, aquesta situació no s’entén sense assenyalar la responsabilitat d’aquelles forces polítiques que han utilitzat mesures bàsiques de protecció social com a eina de pressió i negociació amb el Govern de l’Estat. No arribar a acords que afecten directament i positivament la vida d’una majoria social és obscè: s’està jugant amb drets fonamentals i, en aquest sentit, l’habitatge no pot ser moneda de canvi.
S’han alimentat relats falsos i alarmistes —com el de la suposada “barra lliure” a les ocupacions— per justificar la inacció. La realitat és clara: la moratòria només protegia ocupacions anteriors al 2020, en casos de grans propietaris amb més de 10 habitatges i famílies en situació de vulnerabilitat, amb menors a càrrec o dependències severes. Aquests relats no tenen cap base real, però serveixen per generar por, protegir els interessos dels grans tenidors, desviar l’atenció del veritable problema —l’especulació i la manca d’habitatge assequible— i criminalitzar famílies que només volen un lloc digne on viure.
Les conseqüències de la fi de l’escut social seran immediates i greus a tot l’Estat. Els jutjats tornaran a executar desnonaments de manera massiva, la pobresa energètica tornarà a colpejar amb força i les administracions, ja desbordades, no tindran capacitat de resposta davant d’una emergència social que s’agreuja.
Davant d’aquesta situació, exigim solucions immediates, no més excuses ni pedaços: cap desnonament sense alternativa habitacional, polítiques valentes contra l’especulació i els fons d’extracció, i un compromís real i urgent amb l’ampliació del parc públic d’habitatge.
Davant la irresponsabilitat institucional, respondrem amb organització i lluita. Si les institucions fallen, la societat civil tornarà a respondre. Continuarem aturant desnonaments, continuarem assenyalant els responsables i continuarem cridant ben alt i clar que sense habitatge no hi ha drets, i sense drets no hi ha vida.