L’ocupació és el resultat de les polítiques criminals d’habitatge que ens governen, les quals són el veritable problema.
El passat 1 d’abril, La Vanguardia publicava un editorial titulat “Ocupació cronificada”. Aquest article començava dient que “les estadístiques no reflecteixen la realitat del fenomen” i que “no es denuncien tots els casos”. Sabem que la línia editorial està marcada pel Grup Godó, part dels consells administratius de CaixaBank i Banc Santader, però si us plau, una mica de rigor.
En l’editorial, s’obliden d’escriure sobre qui són els propietaris dels habitatges que actualment hi ha ocupats. El gran èxit de la campanya contra l’ocupació que venim patint, des de mesos enrere, resideix precisament en l’omissió d’aquesta dada. Sabem que els propietaris són, majoritàriament, grans tenidors, és a dir, que tenen en la seva propietat més de 15 habitatges. Hi ha una gran quantitat d’articles i dades que ens donen la raó.
Aquests grans tenidors (entre els quals es troben CaixaBank i Banc Santander) són fons d’inversió, entitats de gestió d’actius, entitats financeres, les seves filials immobiliàries… Per tant, l’ocupació no està sent ni serà mai una problemàtica que afecti el dia a dia de les classes populars, sinó que només afecta aquells rics que volen fer del nostre dret a habitatge digne el seu gran negoci especulatiu. D’aquesta manera, aquelles persones que no siguin grans propietaris poden estar tranquil·les, ningú ocuparà la seva casa habitual ni la seva segona residència encara quan se’n vagin a comprar el pa.
L’editorial de La Vanguardia continua el seu discurs dient que hi ha “grups organitzats que perfeccionen les seves estratègies per usurpar habitatges buits”. No negarem que hi hagi màfies, sempre les hem denunciat, que s’aprofiten de la necessitat de les famílies que han perdut la llar. Ara bé, només durant el 2020 i en ple estat d’alarma, es van produir 29.406 desnonaments a l’Estat espanyol, gairebé 6.000 a Catalunya. Xifres molt alarmants si tenim en compte que en el període de març a juny no hi va haver activitat judicial.
Aquestes famílies han estat expulsades de casa seva per entitats financeres com les que subvencionen La Vanguardia, o sigui que potser està a les seves mans que les màfies desapareguin si en lloc de desnonar oferissin solucions per mantenir la llar. En no poder accedir a un habitatge digne, moltes persones es veuen obligades a contactar amb aquests grups per tenir un sostre on viure. Des d’aquí, li demanem a l’editorial de La Vanguardia que intenti convèncer els seus finançadors que no desnonin famílies de casa seva. D’aquesta manera, estem molt segures que, a poc a poc, les màfies aniran desapareixent. La responsabilitat és a les seves mans.
El que sí defensa l’editorial són les accions d’altres grups organitzats, en aquest cas amb ideologia neonazi més que demostrada. En el seu editorial escriuen que “Es comença a normalitzar el fet que la gent es prengui la justícia per la seva mà i recorri directament a la contractació d’empreses specialitzades en el desallotjament dels habitatges ocupats. D’aquesta manera, s’ha donat vida a un nou sector d’activitat empresarial”. Volem mostrar ara la nostra preocupació pel fet que mitjans com La Vanguardia donin suport públicament a aquest tipus d’empreses que defensen idees que ens recorden els dies més foscos de la història recent de l’Estat espanyol. Molt de compte amb això, ja que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. No vulguin tornar a viure l’horror de dècades anteriors…
Seguidament, La Vanguardia afirma que “La legislació no protegeix degudament la propietat privada … Cal una reforma legal clara i concisa que permeti que els ocupes puguin ser desallotjats en 48 hores”. En aquestes enganyoses afirmacions se’ls oblida esmentar que si la persona que se li ocupa el seu habitatge és una persona física o petit tenidor, el jutjat té vies legals per desallotjar els ocupants com és la Llei 5/2018 de 11 de juny, la qual contempla el desallotjament cautelar dels ocupants. Aquest oblit no és casual, ja que busquen seguir creant el pànic entre la majoria de la població respecte al temor que algú pugui ocupar les seves cases.
La legislació que dificulta els desallotjaments forçats és la que afecta els finançadors de La Vanguardia, ja que la gran majoria de les ocupacions es produeixen en habitatges de grans tenidors. Aquestes ocupacions són realitzades per famílies o persones en risc d’exclusió residencial, el que provoca que els procediments judicials s’allarguin pels informes de serveis socials i a l’espera d’una alternativa habitacional.
Amb la seva editorial, aquest diari vol seguir criminalitzant la pobresa i preparant a la població perquè es posicioni en l’escenari de crisi post-Covid que ja estem vivint. Els poders financers i econòmics utilitzen els seus mitjans de comunicació, com La Vanguardia, per traslladar aquest debat a la societat. Mostren suposades situacions de desprotecció de propietaris particulars perquè no s’aprovi legislació que vagi en contra dels interessos dels grans tenidors, com pot ser la recent aprovada Regulació de preus del lloguer a Catalunya o la possible Llei d’habitatge estatal.
La abans esmentada Llei 5/2018 exclou dels desallotjaments cautelars als grans tenidors d’habitatge. A través d’editorials com aquesta, busquen legislar a favor seu per poder ampliar aquesta llei i protegir així les seves propietats i interessos econòmics. Busquen que el seu dret a la propietat privada estigui per sobre del nostre dret a l’habitatge digne (Art 47 de la seva estimada Constitució), oblidant que el dret a la propietat no és un dret absolut, sinó que té límits sobre la base de la funció social de la mateixa. ¿A quantes persones i famílies volen seguir deixant al carrer sense alternativa habitacional per defensar els interessos dels que més tenen?
No obstant, volem deixar clar que hi ha punts en què sí que estem d’acord amb La Vanguardia. Quan diuen que és “necessari potenciar, de manera urgent, l’habitatge social”, per exemple. No obstant això, la solució no passa per la proposta de l’editorial: “entre altres actuacions, les autoritats haurien de negociar amb els grans tenidors acords per a la cessió temporal dels seus habitatges buits a preus assequibles que haurien de sufragar les mateixes administracions públiques”. En la nostra opinió, la forma d’enfrontar, des de les administracions públiques, aquesta problemàtica hauria de ser l’expropiació, com a mínim, de l’ús temporal d’aquests habitatges de grans tenidors sense que hi hagués cap compensació econòmica.
Per tot això, ens plantem davant d’editorials com la publicada per La Vanguardia. Des de la PAH, els recordem que mentre no hi hagi un parc públic d’habitatge social suficient com perquè cap persona ni família quedi exclosa de l’accés a un habitatge digne, considerem legítima l’ocupació dels habitatges de grans tenidors, així com la seva expropiació legal.
No pararem fins aconseguir que no quedi ni un sol habitatge del sistema financer buit, ni una sola família que no tingui una llar.
Ens dirigim a totes les nostres germanes de les classes populars per recordar-los que cal que s’organitzin en el seu col·lectiu d’habitatge més proper i s’uneixin a la nostra lluita per la justícia social i el dret a un habitatge digne, perquè juntes… Sí que podem!
Ni gent sense casa, ni cases sense gent.
